Boston i els seus raconets...

Ja està, finalment he aconseguit xafar el mític escenari que va servir com a inspiració d'una de les series televisives més volgudes pel públic americà i que un servidor recorda amb nostàlgia. La visita a Cheers va formar part de la meua primera escapada al centre de Boston amb el meu "Sancho Panza" coreà. Un viatge que no va començar amb bon peu però que a la tornada ens va deixar un molt bon sabor de boca.

Vam empendre el nostre periple no molt matí, després d'un esmorçar marca de la casa (dos llesques de pa untades amb ou i passades a la planxa, amb una miqueta de canella i mig litre de sirope). Deu minuts abans de l'hora de partida "Joanito", com carinyosament em referixc al meu company asiàtic (gràcies per l'apunt senyor Galcerà), i jo estavem esperant sols, i morts de fred, l'arribada del tren. Puntual va fer la seua aparició amb l'únic inconvenient d'anar en direcció contraria a la que nosaltres voliem pendre (o almenys això pensavem). Nosaltres el varem deixar passar...

Error, per part nostra per no preguntar i per part de la nostra anfitriona per no explicar-nos que el tren només porta una direcció, que dóna voltes a un circuit, i que els dissaptes passa cada dos hores...de 10 a 12 del matí esperant el soroll del trenet dels....

Després d'una llarga espera, on les idees es van quedar completament congelades, varem pujar al tren. Direcció... bo, per a arribar al centre de Boston.

Una vegada acomodats, la revisora ens va passar factura, més o menys el que pot costar el bitllet de metro a València. No li va paréixer bé a Joanito, que va pagar amb poca gana, li va ixir la vena catalana que tothom té dins (alguns molt dins...altres a flor de pell).

Vint minuts i unes quantes parades van fer falta per a posar peu a l'estació de la capital de Massachussetts. El meu pla per a passar el dia estava clar, primer una canya a Cheers, després el que li vinguera en gana al meu company d'excursió, prompte arribaria la primera decepció del dia. No perquè el pub original s'assemble ben poc al que véiem a la tele, sinó perquè Joanito es va negar a gastar-se un dollar en aquell local on es respirava algo màgic, al bacon de les suculentes hamburgueses també, però tampoc això va fer canviar d'opinió a este "catalanet" disfressat d'asiàtic.

Amb el aperitiu apartat del "planning", Joanito va traçar el trajecte a seguir. Primer, visita a Chinatown, un barri...típicament...americà?. A Won se li van posar els ulls com a plats, em va paréixer que li agradava el que veia. A mi, un poc menys. Només desitjava que no em demanara que dinarem en algun d'aquells restaurants on els pollastres penjaven d'un fil en una finestra mig oberta que donava al carrer on la gent podia toquejar-los. Sort que Joanito tenia altres plans per a fer un mosset.

Varem parar, després de recorrer mitja ciutat, a un mercat on les paradetes es dedicaven a servir menjar de tota classe. Si algú no creu que Estats Units és el paradís de les calories, ha de passar-se per este mercat. Hamburgueses gegants, costillars amb salses de tot tipus, ensalades (però de carn), menjar mexicà i asiàtic, paradetes de dolços, de creïlles fregides... podria passar-me el dia enumernat. Només passar per aquell espai culinari et fa augmentar un parell de quilets.

La boca no podia salivar-me més, no sabia que triar, tot tenia una pinta apetitosa. Però Joanito, amb la serietat que el caracteritza, va passar de llarg. Ja tenia planejat on anavem a sopar. Començava a tocar-me.... la moral.

Cent metres més endevant, Won Sub em revelava què anavem a degustar. Ni més ni menys que llagosta al Union Oyster House, el restaurant més antic d'Amèrica. I pareixia bovet!!!! Quina fartera, quin plaer!! El senyor Joanito (amb esta elecció s'ha guanyat que li parle de vosté) em va fer patir un poc amb lo de Cheers, però el final del dia va ser...espectacular. Sens dubte, el millor lloc per a visitar a Boston.

I després del "soparot", tornar a casa amb la panxa plena i parlar amb els de casa. Dissapte va ser un dia molt important per a mi, no per la visita de Cheers ni per haver menjar com un déu. La meua xiqueta estava marcant amb creus el seu futur, i això és més important que la millor llagosta del món.