Diumenge esportiu

Diumenge 5 de febrer. Tot i estar en cap de setmana, el matí s'ha tornat fastigós per culpa de la maleïda gramàtica anglesa. S'està convertint en el meu "Angliru" particular l'inici d'este segon mes d'estudis. El professor ha possat una marxa més per a encarar l'ascens d'una etapa llarga que finalitza a mitjan març. Esta espenta m'ha agarrat per sorpresa, per això he de fer un sobre esforç per a poder seguir el ritme dels companys.

Per moments, el "baixonet" em fa sentir fluix davant esta escalada d'aprenentatge. Em pare a pensar i crec que, possiblement, estic davant d'un dels últims trens per a aconseguir dominar l'idioma, quasi obligatori per a recórrer qualsevol racó del món. Són, per sort, breus moments. Després em centre amb els apunts i els devore, acompanyats, això si, amb un bon troç de browni casolà.

"Però no tot és estudiar", segons el meu professor, si, el que ens dona canya. Després del repàs gramatical tocava... SuperBowl, l'aconteciment esportiu per excel.lència per als americans, i per què no, per gran part de la resta del món.

Una final de futbol americà que supera els 100 milions d'espectadors en tot el planeta. On es mouen cantitats descomunals de "moneys", doncs suposa un aparador per a les grans marques, que arriben a pagar al voltant de 3,5 milions de dólars per aparèixer 30 segons entre els numerosos descansos del partit.

A les 5.30 de la vesprada ja estavem davant del televisor per a gaudir de la prèvia de l'enfrontament entre els New York Giants contra els New England Patriots, equip del 99% dels bostonians. D'aperitiu nachos amb guacamole, papes de tots els colors i sabors, saltejat de fruïts secs i Coca Cola per a avorrir.

A mesura que s'acostava l'inici del partit, la meua amfitriona intentava donar-nos a Joanito i a mi unes classes avançades del reglament d'este esport tant desconegut a la nostra terra, almenys això em pareix. Segons Kathy (així li diuen a la dona) un dels dos equips comença atacant, el seu "quarterback" (el tio que passa el baló, una especie de Xavi a l'americana), ha d'enviar la pilota a algun dels seus companys, qui ha d'intentar arribar a la línea de fons de l'equip contrari sense que el baló se li vaja de les mans. Tasca complicada perque l'equip defensor pot parar-lo de qualsevol forma, o almenys això em va parèixer... És a dir, contacte en este esport hi ha...que dic contacte, es peguen unes "osties" que ni Pepe del Madrid...

Sincerament, els colps, junt als impresionats llançaments dels "quaterbaks" són l'únic que val la pena d'aquest esport on l'única tàctica que val és tombar al contrari i burlar-se del rival amb un ball estrany... com més estrany millor.

Un hora i poc després de l'inici d'esta oda digna de ser firmada per Bud Spencer, Terence Hill o Chuck Norris, acabava la primera part. Tot i que una part consta de dos quarts, les continues paredes allarguen "un peliu" el partit. Moment per a Madonna.

L'artista internacional va estar molt correcta en la seua actuació. Quinze minuts per a promocionar el seu nou disc i recordar mítics temes. Es nota que la dona va fent-se major, en cap moment va fer res "anormal", jo que esperava una pixadeta fora de lloc... Sembla ser que la nota la va dónar una cantant de fama nacional que també va participar junt a la reina del Pop. Poca cosa, res que no pogueren sol.lucionar els de so.

Després del mini concert, la segona part, més intensa que la primera i acompanyada d'aletes de pollastre amb salsa barbacoa. El quarterback dels Giants, un tal Manning (amb pinta del típic granger del centre del país que arriba a convertir-se en estrela de l'esport), li va guanyar la partida a Tom Brady, l'estrela dels Patriots. Un tio que té la sort d'estar casat amb la model Gisele Bundchen. De res li va servir això al camp.

Al final tots contents, el Manning per guanyar la SuperBowl; el Brady per dormir amb la Bundchen i jo per anar-me'n al llit amb la panxa plena.