Encontres a l'autobús....

"Un dia més, ahí està, just al seient d'enfront. Bolígraf i llibreta entre mans, escrivint. Quí poguera conèixer els pensaments que plasma amb fluidesa tot i els balancejos del bus que recorre mitja ciutat, camí del centre. En breu arribarem al destí, una parada on els nostres camins es separen 24 hores; a esperar de nou fins la nova alba. Serà aleshores quan tornarem al punt de partida. Trobar-nos, de nou, als seients més endarrerits d'este bus 59.

Este desconegut, convertit en habitual company de viatges, em captiva amb el seu elegant port anglés, seriós, "look preppy" i sobretot, eixos ulls, blaus com la mar, que no s'aparten de les línies d'eixe bloc de notes el qual enveje exageradament. Creme en desig de que algun dia aparte l'interés d'eixe petit quadern i les nostres mirades es creuen, tal vegada tot canvie i m'envalentisca amb un somriure i un hola"

"Reflexions de la típica americana quan em dirigisc a l'acadèmia"... si, tinc uela, però està a molts quilòmetres de distància...

Segurament insegurs.

Dies abans de la visita a Nova York, havia estat advertit, tant per la familia d'acollida com per alguns dels professors, dels perills d'esta gran urbe. Recomanacions de tota classe com no dur molts diners en efectiu o no visitar determinats punts de la ciutat, van aumentar la meua preocupació sobre la seguretat del viatge. "Serà veritat tot allò que passa al CSI NY?".

Ara, ja a casa (la adoptiva) de nou, després d'una visita meravellosa de la familia, dos són les impressions que deixa un dels millors escenaris creats per l'home.

La primera és l'hospitalitat i la simpatia dels novaiorquesos. Sempre es presten a que els furtes uns quants segons, en els que amablement t'indicaran quin autobús agafar, quina parada baixar-se o a quin lloc es menja millor. Sorprén que amb la velocitat amb la que es mou esta ciutat, la gent pare a preguntar si necessites ajuda quan et veuen desorientat. Dista molt (al meu entendre) del que fariem nosaltres (o fem) quan vegem a un "guiri" pels carrers de València buscant el Miquelet...

D'altra banda, xoca veure la gran quantitat de dispositius policials distribuïts per tot arreu, sobretot per les principals artèries de la ciutat. En certa manera es comprensible, la major població dels Estats Units, que rep millions de turistes a l'any, ha de dispossar d'efectius suficients per a vetlar per la seguretat d'uns carrers saturats de gent i vehicles les 24 hores del dia.

Passetjar pel centre neuràlgic d'esta immensa metròpoli sabent que al girar el cantó hi haurà un parell d'agents, et permet donar el pas més relaxat. Sembla que el Nova York de la televisió està exagerat, pot ser li sobra un poc de violència i delinqüència gratuïta.

Este meravellós viatge ha deixat moltes anècdotes i un dolç sabor que serà recordat per molts anys.

Qui també recordarà el seu primer viatge a Manhattam és Joanito i no precisament amb un bon sabor, més bé amarg. I és que, avui, fent una sobretaula amb alguns companys, ha sorgit el tema i la desagradable experiència que va viure este coreà tan peculiar.

Joanito va visitar Nova York al mateix temps que els Ortolà, però amb la companyia d'alguns companys de l'acadèmia. En una de les habituals parades per la Quinta Avinguda per immortalitzar alguna típica escena de la ciutat dels rascacels, just davant del Rockefeller Center i en hora punta (aproximadament les 12 del migdia), el bo de Joanito va ser assaltat per tres joves fornits de color, segons contava un company de l'academia. Amb l'excusa de oferir-li un cd amb música local, els tres individus el rodejaren i l'amenaçaren demanant-li tots els diners que portara a la cartera. Joanito, que tot i haver estat dos anys en les forces armades sud coreanes, no actua precisament com ho faria Chuck Norris, va preferir buidar la cartera i donar-los els 98 dollars que portava en ella.

Tot en qüestió de segons, amb moltíssima gent al voltant que no es va adonar o va fer com si no s'adonara. A tota persona que li passa algun cas semblant es possa nerviosa, crida a la policia segons després del robatori o monta un escàndol amb atacs d'histèria inclosos. Joanito no. Amb la serenitat i la sang freda que el caracteritza, no va dir res a cap dels companys de viatge, tampoc a la familia d'acollida a la tornada, ni tan sols a mi. Només un dels companys sur coreans sabia del succés i que d'altra banda, ja és la tercera vegada que li passa en terres americanes. I per qué ho sabia?, perque també va ser víctima d'un altre robatori.

Son Donghyun (a partir d'ara Pepe) també va patir un robatori pels carrers de Manhattam en el mateix viatge que Joanito, encara que els lladres només van poder aconseguir 3 dollars. En esta ocasió tampoc hi havia policia prop i la gent va fer cas omís. Estos succesos van plantejar varies qüestions entre els companys que feiem la sobretaula.

¿És casualitat que els robatoris sempre els pateixen la gent asiàtica o hi ha alguna raó de fons?. A priori, la resposta que tots donariem és la mateixa, pura casualitat, a algú li havia de tocar i els ha tocat a ells dos. Però conversant amb Pepe i altres companys asiàtics s'apuntaven altres raons, que menys curioses. Segons els companys orientals, als seus països d'origen és poc habitual veure persones de color negre i al vindre als USA, cada vegada que veuen a una persona de color, els entra una especie de nerviosisme que els bloqueja en certa manera. Que els imposen molt de respete i, de vegades, por. Segons les seves explicacions, esta por s'exterioritza molt, convertint-los en un blanc fàcil per a la gent aprofitada que ho nota ràpidament i no ho pensa dos vegades.

Segons el criteri de Pepe i companyia, els europeus i llatinoamericans mostrem més seguretat a l'hora de passejar pel carrer, no com els asiàtics que semblen (segons la seua opinió) més inocents i vulnerables quan viatgen.

Tot i estes explicacions, no sé si es pot extrapolar el cas de Joanito i Pepe a la resta de gent asiàtica. És de suposar que tot va amb el caràcter de cada persona, ja siga de Corea del Sur, de la Xina, de França, de Pego o de Nova York. Hi ha gent per a tot, de bona i de roïn, més espavilats o menys, amb la sort de cara, com els Ortolà en el viatge a Nova York o amb la sort de cul com Joanito. Tampoc vol dir que només la gent de color actua de males formes als carrers de Manhattam. No. Ni que la violència i delinqüència es passege de forma natural. No

Em negue a pensar que la televisió tinga la raó quan ens mostra tot el que passa en les series policíaques, quan he passat unes dies meravellosos i irrepetibles. No, definitivament lo de Joanito i Pepe ha sigut mala sort.

Nova York és una ciutat única, extraordinaria i tan segura com qualsevol altra. Una focus de multiculturalitat exemple per a la resta del món; on, com diu la cançò, "no hi ha res que no pugues fer" i que, espere poder disfrutar moltes vegades més.

Mentrestant, vigilaré de prop a Joanito per a que no fique en més embolics.

Productes (essencials) de la dieta americana...(part 1)

Aprofitant uns dies tan culinaris a Pego (crosta, sardina...), ací va una xicoteta mostra d'alguns dels ingredients bàsics que et pots trobar a casa d'una familia americana a l'hora de cuinar...

Mantega, ingredient indispensable. Tan serveix per a untar en una llesca de pa, per a fregir uns ous, per fer dolços o qualsevol carn... Amèrica funciona si hi ha mantega...

Cap menjar se salva de la seua dosi de salsa. Éstes són algunes de les que he pogut reunir de la nevera i els armaris de casa... per a gustos... salses...

Després d'una bona hamburguesa, sempre queda lloc per a postre... ací alguns ingredients per a rebosteria...

I per a començar el dia amb energia... un bon desdejuni: ous amb bacon i arròs blanc... és una forma diferent de veure la crosta... el que Ferràn Adrià anomenaria una decostrucció de costra...

Nota: tots els productes que apareixen a les fotografies han estat escollits dels armaris de casa, no ha fet falta anar a comprar a cap supermercat ni agafar fotografies d'internet....és tan real com que pese tres quilos més...

...

Abans de delectar-vos amb unes poques paraules, acompanyades d'algunes imatges, m'agradaria donar el meu suport a tota aquella gent que ha patit en persona les conseqüencies de les revoltes a València i també a la gent que ha eixit al carrer a manifestar, pacíficament, tot allò que pensa que hauria de canviar en la nostra política.

Durant els últims dies, companys de diferents països no han deixat de preguntar-me sobre el tema. Orgullós, els he explicat el per què de les manifestacions, tant les d'abans dels incidents policials, com les de després. Els he mostrat imatges de la brutalitat amb la que ha actuat la policia de València i, sincerament, no els he pogut explicar què s'ha fet mal, per a rebre esta mostra gratuita "d'afecte".

Només desitge no tornar a veure més imatges com les que s'han repetit estos últims dies. Espere que les persones a càrrec dels efectius policials (que més que policies pareixien una banda de matons) actuen amb els suficients "pebrots" i prenguen les mesures que siguen necessàries. Però també crec necessari que aquells que lideren la part contraria (la més afectada, per supost), tinguen les idees clares i donen un toc d'atenció als individus que, exalsant la mateixa bandera que la resta de manifestats, han cremat basureres, llençat objectes i trencat mobiliari urbà, donant el toc negatiu a les protestes (minúscul, però negatiu al cap i a la fi).

Sé que estes persones formen un nombre reduït, molt reduït i que la gent cabal sabrà recriminar-los estes conductes, a la que politics i policies s'aferren per a excusar la seua pèssima i aberrant actuació.

La raó està de la nostra part, no la taquem amb tonteries, fem-la servir com toca.

Rèquiem per La Festa....

Com corren les hores, els dies. Sembla que el temps s'haja accelerat cansat de la fred i busque un millor oratge. Caloreta ja!!!

Passat l'ecuador de febrer, arriba la festa millor parida per Baco. Centenars de pegolins han esperat pacientment la tornada d'esta meravellosa celebració als carrers del poble, com qui aguarda la volta d'un fill a casa després de mesos d'exili; o com qui anhela dormir amb el seu amat des d'un solitari i immens llit.

Si, puc arribar a entendre a la gent que s'oposa al Carnestoltes al poble. Però jo sóc de l'opinió que cal donar un vot de confiança a la gent que ha apostat per tornar als origens. Gent que ha treballat perquè el Carnestoltes 2012 transcórrega amb normalitat, possant émfasi en la seguretat dels carrers del centre urbà, perquè els pegolins i les pegolines puguen sentir les milers d'històries que guarden estes artèries per on circula la festa fins l'hora d'esmorçar.

Des del meu retir espiritual, vull donar les gràcies a esta gent que ha sigut fidel a la seua promesa de rescatar al Carnestoltes de Pego del "macrobotelló" en el que s'havia convertit en els últims anys.

Amb un poc d'enyorança i els ulls llagrimosos, espere i desitje que ningú desaprofite una nit màgica, només comparable a la despedida de la nostra volguda senyora Sardina. Des de milers de quilòmetres, un pegolí que porta en el cor el Carnestoltes de Pego brida, esta vegada si, per una vetlada irrepetible.

Carnestoltes....

Nota: els aconteciments descrits a continuació són producte del avorriment d'una vesprada de nevades intenses i la imaginació d'un pobre xic que mira per la finestra preguntant-se quan acabarà el temporal. Res del que es conta ha passat... de moment.

Això diu que eren un Sud Coreà (Joanito), un americà (Karl) i un pegolí que van decidir fer unes vacances a Pego per gaudir de la tranquilitat que es respira al municipi de la Marina Alta i, de pas, viure en primera persona tres de les festes més estimades per la gent del poble: la baixà del riu, Carnestoltes i Pinyata.

11 de febrer de 2012. Vorera del riu Bullent, Pego. 10:15 del matí.

Pegolí: doncs bé, ja tenim un bon "puestet" per a vore la baixà. Bon solet, cervesseta fresqueta i el bocadillet de sepieta en "mussa"... ara a esperar a que vinguen les barquetes. Senteu-vos, no tingau por...si a terra, no et preocupes Joanito que no et t'embrutaràs molt...

...el que vos deia, la baixà del riu consisteix en que varies quadrilles del poble construixen una barqueta amb el primer que pillen, es disfressen i intenten recorrer un tram del riu, evitant caure a l'aigua...

...com dius Karl? que et sembla menut el riu?. "Cuidao" que ahí on el veus, és un dels més caudalosos d'Espanya!!...

Començen a passar concursants amb les seues embarcacions. 11:20 de matí.

Pegolí: Si, s'han fet de rogar, però mira, ja venen dos... Si Joanito, van un poc contentets... ara, la part difícil és passar per baix del pontet... Sí, segurament hauràn de tirar-se a l'aigua, però no passa res, "en lo calentets que van" no crec que els moleste molt, forma part de la festa...

12:43 del mig dia.

Pegolí: esteu un poc avorrits, no? se vos nota en la cara. Sol passar, les primeres barquetes fan gràcia...si voleu, podem fer una volteta i anem al final de la carrera per veure quí és el guanyador...

Després d'un matí amb inici intens i un final..menys intens... els tres amics decideixen anar a dinar arròs amb crosta a un dels bars del poble.

Pegolí: el que vos deia, este menjar es fa al forn, i la seua peculiaritat és que li posen damunt uns quats ous batuts. El plat es va inventar a Pego, tot i que molts volen atribuir-se el mèrit...l'arròs amb Crosta és pegolí!!!. Però primer podem picar alguna coseta i fer-nos una bona ensaladeta. Veus Karl? l'ensalada pot ser variadeta, no només lletuga i formatge rallat. Açò són unes bones tomaques!!! i mira quines olives!!!.... No, no!, Joanito, això són ditets, no t'els menges tots a una!!!... què?, cou o pica?....res?....és que tens l'estómac a prova de bombes...

...ja ve la crosta!!!... no faces eixa cara Karl.... sí, és arròs amb tortilla... no et posses aixina que tú mescles coses pitjors a l'hora de menjar....No! açí no es possa Ketchup, ni salsa roquefort, un poquet de llima i au!!!

Passa la setmana. L'americà queda enamorat del camp de tir del Miserà, mentre que el coreà no enten com els pegolins poden menjar conill i, en canvi, li fan fàstics als ous passats de temps i amb un coloret verdet més que sospitós...

Dissapte 18 de febrer de 2012. 21:30 (hora de sopar).

Karl va disfressat de cowboy; sombrer, camisa a quadres, jupetí de cuir i dos pistoles, una a cada mà. Joanito, que és més "seriot", no està molt d'acord a portar disfressa, però al final opta per una bata de metge blanca. Hora de sopar amb la quadrilla del poble...

Karl i Joanito es miren les pintes de la gent que va entrant al bar, no ho acaben d'entendre, homes grans i fets disfressats de dones, superherois o militars... Enmig d'una taula de 20 persones començen a degustar les "picaetes", i als pocs minuts.... -Ronda de xupitos de cassalla!!!-. Tots brinden, Joanito y Karl no tenen temps de preguntar què és... "Water!!!, Beer!!, Something!!" crida Joanito... el pobre no ha tastat mai una gota d'alcohol, s'ha estrenat amb la pitjor...

1:08 de la matinada. Comença la desfilada.

Pegolí: ara partim d'açí amb tota la gent i la música i desfilem per uns quants carrers del poble fins arribar a la plaça del porc... per què és diu plaça del porc?... doncs abans hi havia un porc a Pego i... va que ens quedem arrere!!!

...vinga Joanito!!! un poquet de ritme, mou l'esquelet!!!... mira Karl com pega tirs a l'aire amb les pistoletes... va, beu un poquet d'esta botelleta, és Burret, segur que t'agrada!!!...

...mireu, esta és la Plaça de l'Ajuntament. Açí Pego hi ha dos partits al govern local... si Karl, és possible, és qüestió de debatir les coses per les bones...

..."ira"... aquell és el concejal de festes!!!... si, el de la perruca rubia i la minifalda rojeta. Si, el que porta dos gots a les mans i balla d'alt la barra...veniu i vol presentaré!!!...

...vinga, tornem a la desfilada, que ens perdrem, vinga...Joanito??, on s'ha clavat éste ara??....

2.32 de la matinada.

A ritme de batukada, la gent arriba a la Plaça del Mercat, plena, com sempre...com toca...

La música i el Burret entabana a Karl que ho passa de meravella, mentre el nostre amic pegolí decideix donar una volta per a veure si troba Joanito... difícil tasca, la plaça està a rebentar...

Vint minuts després, el pegolí arriba, sol, a la "Plaçeta de Sopa", allí una discomòbil entreté a unes 300 persones, buscar a Joanito es complica...

Pegolí: Ei!, que tal?, no hauràs vist al meu amic?, si, anava amb una bata de metge, un poc seriot ell... que l'has vist fa 20 minuts anant cap a la plaça de l'Ajuntament?, m'ecaguen....i amb qui anava?...

2:54 de la matinada. Plaça de l'Ajuntament.

Pegolí: Iee Josep!!!, no hauràs vist per açí al metge coreà?...ni idea?... joder, on s'haurà clavat el tio este??

El pegolí torna a la Plaçeta de Sopa, es desentén de la búsqueda del seu amic asiàtic (és la llei del Carnestoltes pegolí, qui es queda arrere, es que da arrere). Decideix entregar-se totalment a la festa amb l'americà que s'ha convertit en el rei de la festa, els seus balls fan rogle entre la gent. La nit és llarga i la gent està encantada amb la tornada del Carnestoltes al poble... tot va perfecte, no hi ha problemes de cap tipus...

7:34 del matí. Bar Rafel.

Pegolí: bo Karl, anem a esmorçar, que després de la festa em de reposar. Si, home, ara esmorçem i després anem a dormir un poquet...On estarà Joanito?? no l'he vist en tota la nit...

Diumenge esportiu

Diumenge 5 de febrer. Tot i estar en cap de setmana, el matí s'ha tornat fastigós per culpa de la maleïda gramàtica anglesa. S'està convertint en el meu "Angliru" particular l'inici d'este segon mes d'estudis. El professor ha possat una marxa més per a encarar l'ascens d'una etapa llarga que finalitza a mitjan març. Esta espenta m'ha agarrat per sorpresa, per això he de fer un sobre esforç per a poder seguir el ritme dels companys.

Per moments, el "baixonet" em fa sentir fluix davant esta escalada d'aprenentatge. Em pare a pensar i crec que, possiblement, estic davant d'un dels últims trens per a aconseguir dominar l'idioma, quasi obligatori per a recórrer qualsevol racó del món. Són, per sort, breus moments. Després em centre amb els apunts i els devore, acompanyats, això si, amb un bon troç de browni casolà.

"Però no tot és estudiar", segons el meu professor, si, el que ens dona canya. Després del repàs gramatical tocava... SuperBowl, l'aconteciment esportiu per excel.lència per als americans, i per què no, per gran part de la resta del món.

Una final de futbol americà que supera els 100 milions d'espectadors en tot el planeta. On es mouen cantitats descomunals de "moneys", doncs suposa un aparador per a les grans marques, que arriben a pagar al voltant de 3,5 milions de dólars per aparèixer 30 segons entre els numerosos descansos del partit.

A les 5.30 de la vesprada ja estavem davant del televisor per a gaudir de la prèvia de l'enfrontament entre els New York Giants contra els New England Patriots, equip del 99% dels bostonians. D'aperitiu nachos amb guacamole, papes de tots els colors i sabors, saltejat de fruïts secs i Coca Cola per a avorrir.

A mesura que s'acostava l'inici del partit, la meua amfitriona intentava donar-nos a Joanito i a mi unes classes avançades del reglament d'este esport tant desconegut a la nostra terra, almenys això em pareix. Segons Kathy (així li diuen a la dona) un dels dos equips comença atacant, el seu "quarterback" (el tio que passa el baló, una especie de Xavi a l'americana), ha d'enviar la pilota a algun dels seus companys, qui ha d'intentar arribar a la línea de fons de l'equip contrari sense que el baló se li vaja de les mans. Tasca complicada perque l'equip defensor pot parar-lo de qualsevol forma, o almenys això em va parèixer... És a dir, contacte en este esport hi ha...que dic contacte, es peguen unes "osties" que ni Pepe del Madrid...

Sincerament, els colps, junt als impresionats llançaments dels "quaterbaks" són l'únic que val la pena d'aquest esport on l'única tàctica que val és tombar al contrari i burlar-se del rival amb un ball estrany... com més estrany millor.

Un hora i poc després de l'inici d'esta oda digna de ser firmada per Bud Spencer, Terence Hill o Chuck Norris, acabava la primera part. Tot i que una part consta de dos quarts, les continues paredes allarguen "un peliu" el partit. Moment per a Madonna.

L'artista internacional va estar molt correcta en la seua actuació. Quinze minuts per a promocionar el seu nou disc i recordar mítics temes. Es nota que la dona va fent-se major, en cap moment va fer res "anormal", jo que esperava una pixadeta fora de lloc... Sembla ser que la nota la va dónar una cantant de fama nacional que també va participar junt a la reina del Pop. Poca cosa, res que no pogueren sol.lucionar els de so.

Després del mini concert, la segona part, més intensa que la primera i acompanyada d'aletes de pollastre amb salsa barbacoa. El quarterback dels Giants, un tal Manning (amb pinta del típic granger del centre del país que arriba a convertir-se en estrela de l'esport), li va guanyar la partida a Tom Brady, l'estrela dels Patriots. Un tio que té la sort d'estar casat amb la model Gisele Bundchen. De res li va servir això al camp.

Al final tots contents, el Manning per guanyar la SuperBowl; el Brady per dormir amb la Bundchen i jo per anar-me'n al llit amb la panxa plena.