Segurament insegurs.

Dies abans de la visita a Nova York, havia estat advertit, tant per la familia d'acollida com per alguns dels professors, dels perills d'esta gran urbe. Recomanacions de tota classe com no dur molts diners en efectiu o no visitar determinats punts de la ciutat, van aumentar la meua preocupació sobre la seguretat del viatge. "Serà veritat tot allò que passa al CSI NY?".

Ara, ja a casa (la adoptiva) de nou, després d'una visita meravellosa de la familia, dos són les impressions que deixa un dels millors escenaris creats per l'home.

La primera és l'hospitalitat i la simpatia dels novaiorquesos. Sempre es presten a que els furtes uns quants segons, en els que amablement t'indicaran quin autobús agafar, quina parada baixar-se o a quin lloc es menja millor. Sorprén que amb la velocitat amb la que es mou esta ciutat, la gent pare a preguntar si necessites ajuda quan et veuen desorientat. Dista molt (al meu entendre) del que fariem nosaltres (o fem) quan vegem a un "guiri" pels carrers de València buscant el Miquelet...

D'altra banda, xoca veure la gran quantitat de dispositius policials distribuïts per tot arreu, sobretot per les principals artèries de la ciutat. En certa manera es comprensible, la major població dels Estats Units, que rep millions de turistes a l'any, ha de dispossar d'efectius suficients per a vetlar per la seguretat d'uns carrers saturats de gent i vehicles les 24 hores del dia.

Passetjar pel centre neuràlgic d'esta immensa metròpoli sabent que al girar el cantó hi haurà un parell d'agents, et permet donar el pas més relaxat. Sembla que el Nova York de la televisió està exagerat, pot ser li sobra un poc de violència i delinqüència gratuïta.

Este meravellós viatge ha deixat moltes anècdotes i un dolç sabor que serà recordat per molts anys.

Qui també recordarà el seu primer viatge a Manhattam és Joanito i no precisament amb un bon sabor, més bé amarg. I és que, avui, fent una sobretaula amb alguns companys, ha sorgit el tema i la desagradable experiència que va viure este coreà tan peculiar.

Joanito va visitar Nova York al mateix temps que els Ortolà, però amb la companyia d'alguns companys de l'acadèmia. En una de les habituals parades per la Quinta Avinguda per immortalitzar alguna típica escena de la ciutat dels rascacels, just davant del Rockefeller Center i en hora punta (aproximadament les 12 del migdia), el bo de Joanito va ser assaltat per tres joves fornits de color, segons contava un company de l'academia. Amb l'excusa de oferir-li un cd amb música local, els tres individus el rodejaren i l'amenaçaren demanant-li tots els diners que portara a la cartera. Joanito, que tot i haver estat dos anys en les forces armades sud coreanes, no actua precisament com ho faria Chuck Norris, va preferir buidar la cartera i donar-los els 98 dollars que portava en ella.

Tot en qüestió de segons, amb moltíssima gent al voltant que no es va adonar o va fer com si no s'adonara. A tota persona que li passa algun cas semblant es possa nerviosa, crida a la policia segons després del robatori o monta un escàndol amb atacs d'histèria inclosos. Joanito no. Amb la serenitat i la sang freda que el caracteritza, no va dir res a cap dels companys de viatge, tampoc a la familia d'acollida a la tornada, ni tan sols a mi. Només un dels companys sur coreans sabia del succés i que d'altra banda, ja és la tercera vegada que li passa en terres americanes. I per qué ho sabia?, perque també va ser víctima d'un altre robatori.

Son Donghyun (a partir d'ara Pepe) també va patir un robatori pels carrers de Manhattam en el mateix viatge que Joanito, encara que els lladres només van poder aconseguir 3 dollars. En esta ocasió tampoc hi havia policia prop i la gent va fer cas omís. Estos succesos van plantejar varies qüestions entre els companys que feiem la sobretaula.

¿És casualitat que els robatoris sempre els pateixen la gent asiàtica o hi ha alguna raó de fons?. A priori, la resposta que tots donariem és la mateixa, pura casualitat, a algú li havia de tocar i els ha tocat a ells dos. Però conversant amb Pepe i altres companys asiàtics s'apuntaven altres raons, que menys curioses. Segons els companys orientals, als seus països d'origen és poc habitual veure persones de color negre i al vindre als USA, cada vegada que veuen a una persona de color, els entra una especie de nerviosisme que els bloqueja en certa manera. Que els imposen molt de respete i, de vegades, por. Segons les seves explicacions, esta por s'exterioritza molt, convertint-los en un blanc fàcil per a la gent aprofitada que ho nota ràpidament i no ho pensa dos vegades.

Segons el criteri de Pepe i companyia, els europeus i llatinoamericans mostrem més seguretat a l'hora de passejar pel carrer, no com els asiàtics que semblen (segons la seua opinió) més inocents i vulnerables quan viatgen.

Tot i estes explicacions, no sé si es pot extrapolar el cas de Joanito i Pepe a la resta de gent asiàtica. És de suposar que tot va amb el caràcter de cada persona, ja siga de Corea del Sur, de la Xina, de França, de Pego o de Nova York. Hi ha gent per a tot, de bona i de roïn, més espavilats o menys, amb la sort de cara, com els Ortolà en el viatge a Nova York o amb la sort de cul com Joanito. Tampoc vol dir que només la gent de color actua de males formes als carrers de Manhattam. No. Ni que la violència i delinqüència es passege de forma natural. No

Em negue a pensar que la televisió tinga la raó quan ens mostra tot el que passa en les series policíaques, quan he passat unes dies meravellosos i irrepetibles. No, definitivament lo de Joanito i Pepe ha sigut mala sort.

Nova York és una ciutat única, extraordinaria i tan segura com qualsevol altra. Una focus de multiculturalitat exemple per a la resta del món; on, com diu la cançò, "no hi ha res que no pugues fer" i que, espere poder disfrutar moltes vegades més.

Mentrestant, vigilaré de prop a Joanito per a que no fique en més embolics.